Ponència presentada a les Jornades “Drets Humans i Cicle de Cinema a Tarragona, organitzada per l’Associació Allende de Tarragona. 19 de juny de 2011.
Jordi Gené i Mariné, Coor. d’AMIC a Tarragona i a les Terres de l’Ebre.
El passat mes de maig, es va publicar l’estudi “Immigració i Estat del benestar a Espanya” de “la Caixa” en el qual es mostren tota una sèrie de dades sobre l’impacte del darrer procés migratori en la societat espanyola.
Parla, entre altres aspectes, de nombre d’afiliats a la Seguretat social, de pensions, PIB, utilització de serveis socials, etc. Dades que ens porten a deduir que econòmicament la immigració ens convé, ens resulta un bon negoci. Com també va ser beneficiosa per a l’economia, per exemple, la irrupció del tractor en el món agrari.
Parlem del profit econòmic de la immigració, de la seva utilitat com a força de treball (com si les persones fóssim tractors), l’aportació de diners a través del pagament dels impostos… Però a ningú li importa que els ciutadans nouvinguts tinguin una taxa d’atur el doble que el de la població autòctona o que la seva taxa de pobresa sigui notablement alta: el 30% enfront del 18% d’espanyols, per citar només dos exemples).
Però al parlar de persones, parlem de possibilitats, necessitats, patiment, projectes, desesperança, esperança, justícia. Preguntem-nos si és just que les persones siguin expulsades dels seus llocs d’origen. En el fons, els processos migratoris són això, expulsions; clara vulneració dels Drets Humans.
La crisi econòmica, l’atur, les retallades socials han dut, al llarg i ample d’Europa, a un augment del discurs xenòfob. Partits que fa pocs anys eren marginals, avui en dia són molt coneguts i han sabut contaminar a determinades forces polítiques i a àmplies capes de la població amb el seu discurs antidemocràtic, xenòfob, racista i populista i que alhora està buit de contingut (amb l’ajuda dels altaveus mediàtics), amb un clar objectiu: desviar l’atenció. Fer passar als nouvinguts com els responsables d’aquesta crisi. Aquestes forces xenòfobes, antimusulmanes sobretot, i euroesceptiques han transmès les seves idees repugnants a través de paraules, idees i discursos totalment digeribles i acceptables per una gran massa de població.
Com diu Chomsky, parlant sobre la reforma migratòria als EUA “La raó per la qual considero que no hi ha reforma migratòria és molt simple. Quan estàs en una seriosa crisi econòmica, aquells que en són els responsables, les corporacions financeres i el govern, no volen que la gent centri la seva atenció en la causa de la crisi, és a dir, ells mateixos; i llavors desvien l’atenció i la ràbia cap a un altre lloc”.
Sota aquesta malèvola inquisició contra un determinat col·lectiu s’amaga un objectiu diferent, volgut, anhelat, que no és cap altre que la imposició d’un sistema econòmico-social basat en el neocapitalisme salvatge i en la destrucció dels pilars de l’estat del benestar i de la democràcia (igualtat, llibertat, fraternitat, solidaritat, justícia social, igualtat d’oportunitats…). I aquesta guerra, que ha iniciat la dreta i extremadreta política i social, mitjans de comunicació afins i poders econòmics ha trobat el cavall de Troia ideal, els immigrants, amb el qual estan arribant al cor de la democràcia, amb el ferm objectiu de destruir-la.
Així, l’immigrant, entre la població autòctona, és vist com un competidor en l’accés al treball, a les prestacions i serveis públics, i fins i tot, com un delinqüent; i podríem seguir amb una llarga llista de retrets i mites racistes. Les persones no són bones o dolentes segons el seu origen i no podem vincular immigració amb amb incivisme, il·legalitat, delinqüència.
Els extremistes han sabut capitalitzar el desencís de part de l’electorat, el cansament amb els partits tradicionals, que han perdut la capacitat de connectar amb la ciutadania. L’extremadreta recull els desencantats, els cansats de les mateixes dolentes propostes i aprofitant la por, el discurs de la por (la pèrdua de la identitat nacional, la invasió de les hordes musulmanes (Noruega?), la lluita per un lloc de treball, per les prestacions socials…) aconsegueixen mobilitzar un electorat que té, això, POR. I llavors, els partits “democràtics” (per sort no tots) cauen en la seva trampa i enlloc de treballar positivament, li segueixen el joc i es dediquen a actuar a remolc.
I no cal oblidar, que l’augment de l’extremadreta és directament proporcional al decreixement de l’esquerra ideològica que, sota el meu punt de vista, ha perdut el seu perfil d’esquerres i ha fet un viratge cap al centre polític, traint als seus ideals. Una esquerra europea que, en general, està subjugada a la dictadura dels mercats financers, que imposen restriccions i retallades de drets socials i laborals i que han ensorrat les expectatives d’un futur millor. I les traïcions es paguen cares.
Davant d’aquest panorama pervers i fosc, on el futur simplement no existeix, hem d’actuar. O deixem que segueixin posant bombes en els pilars fonamentals de la democràcia i de l’Estat del benestar o plantem cara i construïm més i millor democràcia, fomentant la participació social (democràcia participativa), tot generant una participació activa i efectiva de tota la ciutadania en els temes i assumptes d’interès públic.
L’explotació dels nouvinguts i la conculcació dels seus drets són l’avantsala del que ens espera a la resta de ciutadans. És una malaltia que està avançant, d’aquelles que pensem que a nosaltres no ens tocarà. Però malauradament, ens tocarà, ja ens està tocant. Ja ens estan retallant drets i ho fan mentre ens idiotitzen a diari des d’alguns mitjans de comunicació.
Vivim en un món en procés de globalització de les cultures que s’ha d’enfocar des del diàleg. Un diàleg que ha de permetre, preservar i globalitzar, també, els drets humans i els valors democràtics, la justícia social, la igualtat d’oportunitats, el respecte per la igualtat de gènere, els drets de les minories, els drets socials, la tolerància, el civisme, el respecte… sense quedar-nos en un mer atorgament teòric sinó aprofundint en una aplicació real i efectiva d’aquests drets i valors.
I no podem oblidar que per a construir un un procés d’integració real, cal possibilitar-ho. Per una banda, a la persona acabada d’arribar se li ha de permetre poder participar en la construcció d’un projecte col·lectiu de futur en el qual s’hi senti identificat. Si només els volem com a força de treball i no els hi permetem la participació (total i absoluta) en la nostra societat, com volem esperar que formem una única societat, un únic poble? I això és perfectament compatible amb la conservació del propi origen. I per altra banda, el ciutadà nouvingut també ha de fer un exercici constructiu propi i voluntari d’integrar-se, sense esperar a que li demanin o l’obliguin. Per que la integració entre dos ens (nouvingut i societat d’acollida) només és possible amb l’acció proactiva de les dues parts, amb el reconeixement i respecte mutu.
Només amb una aposta decidida per un canvi de sistema econòmico-social, una nova manera d’entendre la política, el respecte a la diversitat, la globalització dels drets humans i la democràcia participativa podrem crear un futur més just, més digne, més lliure, més humà.
